Home » Textos i currículum

Textos i currículum

imprimir página

LAS REALIDADES DE LA REALIDAD, M. Vázquez Montalbán

El "retomo" al realismo fue condenado y saludado; condenado como una renuncia a la vanguardia que equivalía a investigación sobre lo no visto; saludado, normalmente desde posiciones conservadoras, como un "retomo a la casa del padre" del artista, hijo pródigo. Desde esta primera perspectiva, el artista hiperrealista es algo parecido a un paciente, tenaz reproductor de Notre Dame con mondadientes, o a esos escultores que reproducen a la Virgen de su pueblo utilizando conchas de mejillones. O arte ensimismado o arte informativo, documental, testimonial, pero informativo, documental, testimonial ¿de qué? La clave de la cuestión está en la matización de la pregunta: de qué, no: ¿de quién? A un pintor informal de la primera mitad de este siglo se le exigía que demostrara saber dibujar y pintar como un académico, sólo así se le toleraba el paso a la informalidad. Luego, la hegemonía del vanguardismo como equivalente a informalismo y ensimismamiento de la masa pictórica, invirtió esta prueba de idoneidad. El artista formalista debía demostrar que también podía pintar abstracto o cualquier otra derivación informalista. Afortunadamente estas pruebas de sangre han pasado a peor vida y el artista padece hoy servidumbres, pero no la de homologar su caligrafia. El Ramón Planes que nos ofrece su obra más reciente es el resultado de una evolución del llamado informalismo a su contrario y aun dentro de lo que llamamos realismo, el artista ha seguido un proceso de modificación de su mirada en búsqueda de su singularidad. El artista "realista" suele distinguirse por la elección de lo contemplado,pero sólo puede reclamarse como tal artista si además de elegir lo contemplado ofrece la singularidad de su mirada. En esta reunión de parte de su obra más reciente, Planes colecciona paisajes imprevistos y antipaisajísticos, interiores desalmados y que por eso adquieren el alma de lo obsoleto, paisajes que van a morir o que están en plena transmigración de su alma, la realidad como escenografia, como teatralización. Pero todo cuanto se convierte en objeto de su elección responde a la fIlosofía de cuestionar una realidad diseñable en el laboratorio de cualquier modernidad. Al contrario, Planes pinta la historia de un envejecimiento o de una mutación, sin la menor concesión al estuche,cargados, objetos y ámbitos, con todo el tiempo que les ha hecho como son. Hay en su retina un diminuto historiador de las cosas, como un chip que adivinara, enlas deshabitaciones, los seres que en su día contribuyeron a historificar cosas y ámbitos. En algunos casos, los paisajes son reconocibles, pero sólo por el espectador del lugar e incluso del lugar y del tiempo en que esos paisajes fueron sorprendidos. Tal es el caso de la transformación de la playa de la Barceloneta, transformación que dejará de tener significación concreta cuando se pierda la memoria inmediata de su cambio. Los paisajes y ámbitos son inubicables por lo general, universales desde una concreción que sorprendería al contemplador si la conociera. y ahí está la magia. Planes llega a la sugerencia surrealista, onírica, abierta, desde la complicidad residual de lo que pinta con toda la residualidad en un mundo marcado por la fIlosofia de la economía del desperdicio: lo ya usado tíralo y adquiere, acumula, posee lo nuevo. Hay en su pintura una poética rebelde, no nostálgica, porque de haber sido nostálgica nos pediría que salváramos fisicamente lo que él ha salvado mediante la pintura. Ni siquiera nos pide que recordemos. Simplemente pide que miremos, a través de su fIltro, todas las realidades sumergidas en la realidad.


Manuel Vázquez Montalbán

Octubre 1992

L'ART DE RAMON PLANES, Joan Basté

Com si fos constant exercici d'introspecció, l'art d'en Planes ofereix alguna cosa més que pintura: més enllà de la tècnica, darrera de cada pinzellada hi trobem l'home. M'ha vingut a la memòria un poema que el mallorquí Joan Alcover dedicà al nicaragüenc Rubén Darío quan aquest sojornà a l'illa. Titulat "L'hoste», comença dient: "Ha arribat un home intensament pàl·lid ...» Perquè en Planes, lleidatà d'origen, arribà a Olot ja fa uns quants anys com un hoste atret pel reclam pictòric de la ciutat garrotxina. I ara, després d'haver freqüentat escoles i professors, d'haver-se sotmès a la disciplina de l'estudi, ens ofereix una nova mostra de la seva obra, absolutament allunyada d'allò que, si encara té validesa, n'hauríem de continuar dient "escola olotina». És l'hoste que canta amb veu distinta. . No és que hagi afegit una setena corda a la lira. Fóra més adequat dir que ha desdenyat la lira per polsar un altre instrument, sens dubte menys amable, però per això mateix d'una torbadora dimensió dramàtica. No resulta fàcil fer la descomposició d'una obra d'art per veure els ingredients que la integren. No tot és tan senzill com posar la tècnica a un costat i l'emoció a l'altre. Ni tampoc resoldrem el misteri analitzant el color, el dibuix o el tractament, al servei d'un tema més o menys anecdòtic. I, no obstant això, són aquestes coses les que, un cop sumades, constitueixen la globalitat del missatge que el pintor intenta transmetre'ns. Els que ens servim de la paraula per expressar el nostre pensament possiblement guanyem en precisió allò que perdem en emoció. Imaginem-nos que jo us vull exposar l'estructura d'una composició musical i us dic que "hi ha unes diferències dinàmiques en l'evolució del to inicial que va del Mi major al menor, seguit d'un crescendo que condueix cap a la coda». És possible que això sigui cert, però no és en cap manera comparable a l'emoció que transmet la música escoltada i no explicada. El mateix passa si parlem de pintura: tot són temptatives que pretenen aproximar-nos a la comprensió de l'obra contemplada, com si pel fet de comprendre-la ja la poguéssim definir i, per tant, transmetre-la. Ens servirem del vocabulari més o menys tradicional, enfilarem conceptes repetits dotzenes de vegades, parlarem de la línia, del color de l'atmosfera, de la densitat, de la paleta taciturna o brillant i de mil adjectius que, certament, es refereixen a la cosa contemplada, però que en cap manera no són la cosa. Arribo a aquest punt per demostrar la meva incapacitat a l'hora de parlar de la pintura d'en Planes. Per molt que m'aproximi a la seva més profunda realitat, el que diré només seran paraules. És una obra que ha de ser vista, entre altres raons perquè tampoc no guarda semblances amb la d'altres pintors. Podreu dir que un cezanneja, que el de més enllà és un post-impressionista o que un altre imita en Buffet. En Planes aparentment molt assequible, és ell i prou. I no volem pas dir que la seva inconfusible personalitat radiqui en el fet de mostrar-nos un univers oníric, surrealista, abstracte o imaginari. Res de tot això. La seva pintura és, precisament, d'una terrible quotidianeïtat: figures ja vistes, habitacions freqüentades, paisatges usuals, suburbis coneguts, objectes usats. D'on ve, doncs, la seva singularitat? I ací no hi ha més remei que recórrer a allò que hem dit del vocabulari de sempre, ara usat només que per induir-vos a visitar la seva exposició o, almenys, a intentar conèixer una part de la seva obra. La mostra que, per aquests dies, ens ofereix a la Galeria Pedreguet-Art d'Amer és molt representativa. No hi ha canvis substancials en referència a la seva producció anterior més immediata. I potser, si tant haguéssim d'afinar el comentari, tampoc no hi ha canvis en referència a la seva manera de produir-se habitual. Perquè allò que des de fa anys porta a terme en Planes no es altra cosa que una depuració constant del llenguatge amb el qual s'expressa, mai un canvi d'idioma. Seguint amb l'exemple, podríem dir que cada dia les seves paraules són més atinades, més precises, més definidores, però el missatge continua essent el mateix. Hem de parlar, doncs, de llenguatge i de missatge. I per opinar del primer no tenim altre remei que referir-nos a la tècnica. En Planes ha arribat a un domini tan gran dels seus mitjans expressius que és capaç de fer front a qualsevol problema que li plantegi la seva sensibilitat i trobar la manera de resoldre'l cromàticament, geomètricament. Hi ha una colla de valors que, de tan aconseguits, ja ni es veuen: la correcta perspectiva, el domini del color que vol usar, la recreació impalpable de I atmosfera. I, si ens hi fixem, observarem que en la consecució d'aquesta obra, formalment inatacable, quasi no hi han intervingut per res les pinzellades. Hi ha, sí, una lenta, treballadíssima, pacient i desesperadora labor d'espàtula. El gruix de la matèria quasi és insignificant i, amb tot, veiem com pels porus d'una darrera capa de color hi respira el color de la capa subjacent i, tal vegada, encara el d'una tercera capa. L'eina ha anat escampant la pasta, l'ha matisat, l'ha degradat, l'ha esclafat per obtenir uns resultats tan satisfactoris si es contemplen de lluny com si es contemplen de prop.
Però quin és aquest color o aquesta perspectiva o aquesta atmosfera? El més just i adequat per servir-nos el tema. I, segons la meva opinió, el tema és un element decisiu en la pintura d'en Planes. Tant se val que sigui un suburbi de Barcelona, una vella estació de tren, un solar abandonat, un interior desamoblat, unes escafandres oxidades, un fanguissar intransitable, unes flors pansides, unes tines inútils, unes barcasses esventrades. Sigui quin sigui el tema, tot hi és moridor. Pensem-ho, però: són objectes, àmbits, llocs, eines que han tingut la seva utilitat, que tal vegada encara la tenen, però com si el pintor ho captés en els seus darrers moments de funció. Ell incorpora en les coses triades (i és per això que les tria, naturalment) la seva concepció del món que l'envolta i és aquesta concepció allò que a mi em sembla més important. Si és un pintor que s'ha dedicat a pintar aquesta visió de la fugacitat, li hem d'agrair que ho faci amb una tècnica tan aconseguida quasi caldria dir immillorable. Li hem d'agrair, però no és la tècnica, és allò que ens ha de subjugar. La tècnica és, tornem-hi! com el vocabulari per l'escriptor: l'eina millor que té a l'abast per expressar-se. Però el que acaba important és allò que se'ns ha dit a través de la paraula o, en el cas d'en Planes, de la pintura. Tornant al poema de l'Alcover, hi ha dos versos que diuen: «Ell sap trobar perles en l'interior de la dissortada serventa del vici». D'en Planes podríem dir que sap trobar bellesa, si no en l'horror, sí en la decadència. Podem trobar-nos contemplant l'interior d'una casa de pisos, enrunada de façana principal, que ens deixa veure com havien estat les distintes habitacions dels que les ocupaven. Hi haurà un blau celest quasi ofensiu, al costat d'uns tons menjats per la llebrosia del temps, uns verds oxidats, uns roses llastimosos. Però allà havia esta! vida i gent i trànsit i il·lusió. O mirem el costellam de les barques podrint-se entre sol i bromes i salabror marina. Havien solcat les aigües i potser més d'un pescador hi havia entonat una cançó d'amor o de nostàlgia. I ara ens mostren aquell ventre corromput, refugi de gats en zelo de captaires en nits de pluja. Tot és moridor, tot fuig, tot se'ns escapa en un trànsit dolorós. I en Planes ens deixa, com si fossin den,es del rosari de les nostres pròpies vicissituds, un record darrera un altre, tan inútils com la flor seca que un dia trobem dins d'un llibre oblidat. Tan inútils i, al mateix temps, tan certs, tan evocadors i tan necessaris per a la reflexió. En una novel·la que vaig publicar fa anys feia dir a un personatge: «No seríem homes del tot si no sabéssim que sempre hi ha un escrúpol de sofriment en la bellesa». Per això em sembla veure les perles dins dels quadres opacs d'en Planes. No són aquells esferoides nacrats que poden captivar els ulls de qualsevol: són tresors amagats, subjacents en tota cosa que viu o que ha viscut, com si pel sol fet de tenir presència ja guardés algun missatge que ha de ser desxifrat. Aquell missatge universal que lliga cada cosa amb un tot que se'ns escapa. I és que, per dir-ho amb el meu vocabulari, al darrera de la pintura d'en Planes hi ha una filosofia de la vida. I això, a mi, em resulta alliçonador i gratificant.


Joan Basté
1994

STATUS QUO ANTE, Sigrid Werning

L'antiga Cooperació Fabril no era un d'aquells palaus-fàbrica convertibles en museu industrial; era un conglomerat d'espais laberíntics on es treballava. Només l'alta xemeneia, feta de maons, era digna de conservació. Esdevinguda obsoleta s'erigeix ara -cita i metàfora d'una societat de treball desapareguda-enmig d'uns edificis concebuts segons els paràmetres del nou pragmatisme tecnològic. Els quadres de Ramon Planes evoquen el llarg interval entre l'activitat fabril i l'enderroc definitiu de les antigues instal·lacions; són imatges de determinats estadis de deterioració i de destrucció, de configuracions a l'atzar de material de rebuig. És a dir, aquí no s'exerceix l'arqueologia industrial, que representa detalls d'una època desapareguda amb finalitats de documentació. Per Ramon Planes tampoc són importants els aspectes político-socials del canvi epocal de l'era industrial a la tecnològica. No denuncia res, no fa cap "peinture engagée", només observa i registra, sense nostàlgia. El que li preocupa i fascina, però, des de fa anys, és l'estètica d'allò que ja no està intacte, d'allò amenaçat a desaparèixer, la paradoxa de la bellesa del lleig, i així resulta conseqüent que Planes (ja des de la seva sèrie anterior sobre el paisatge industrial preolímpic de Poble Nou) s'hagi convertit en intèrpret de la fi del món industrial. Els seus quadres dels edificis abandonats de la Cooperació: parets sense sostre que només tenen el cel a sobre, bigues que ja no aguanten res, terres que ningú ja no trepitjarà, muntanyes de runes, pàtina de brutícia i molta llum. Es veuen seqüències de sales que obren perspectives estranyes, que no tenen res a veure amb el ritme de treball que abans es feia aquí; són perspectives, que es perden en l'exterior o -de forma més obsessiva- en un no res fosc i absorbent.
Els espais es troben en situació de fragilitat precària, hi ha basses, humitat, terres enfangats, regalims rovellats a les parets. Les entranyes obertes de la fàbrica estan exposades a l'erosió: els elements aire, terra, aigua tornen a ocupar el que havia estat l'embolcall protector de la producció. En mig d'aquesta substància que s'està ensorrant s'hi troben -com llençats a l'escenari d'una obra de teatre absurd-objectes que havien estat útils i plens de sentit, senyals d'activitat humana. Però l'espai pintat està desert, només una vegada hi apareix la figura humana en un full de calendari -la imatge d'una reproducció. És un pin up, un "tentempié" dels antics treballadors. Aquest calendari dóna fe de la fi de la història del treball en aquestes naus; el temps històric progressiu i teleològic va acabar l'any 1985. Després comença el temps cíclic de la natura, de les estacions de la intempèrie. Com s'ha intentat fins aquí es podrien seguir descrivint els elements "reals" de les pintures; es podrien seguir desenvolupant les línies interpretatives que aquests elements obren. Cada observador ho farà i descobrirà que fa una lectura irrenunciable, però només una primera lectura. És cert que les pintures de Planes estan formades per aquests elements i conjunts, però no els constitueixen com a obra d'art. Això succeeix en un procés de treball dialèctic, on per una part, es manté la situació real tal com era i per altra s'anul.la en la seva identitat, per arribar finalment a una síntesi en la pintura, que oscil.la de forma fascinadora entre el reflexe de la realitat amb tot el seu bagatge històric i la reducciólformalització abstractiva.
Un exemple per a aquest procediment pot ésser la tria d'aquell "retall de realitat" que pugui fer possible determinades configuracions pictòriques: un motiu freqüent a les pintures d'aquesta exposició és "l'armadura del sostre"; les bigues ja no sostenen res en la realitat; a l'hora de la primera lectura transmeten el tètric missatge de la història irrecuperable i de la inutilitat. En la realitat pictòrica, però, sostenen i defineixen l'espai, el doten d'una estructura linial i/o triangular, que entra en contraposició a masses més difoses o constitueix amb altres línies verticals o horitzontals una "armadura" geomètrica de l'espai pictòric. A la construcció de la realitat pictòrica hi pertany també l'ordenació i la reducció de l'arbitrarietat inicial. Això pot significar que els elements trobats s'aïllen o es mouen meticulosament de lloc. Les correspondències o els contrastos cromàtics i formals s'accentuen o es creen (així l'estructura quadricular d'una finestra es converteix, variada i matisada, en principi de composició d'una pintura); és a dir, hi ha una forta tendència a l'harmonia, a la creació d'un equilibri, encara que sigui molt fràgil i poc perceptible: fins i tot la forma més dominant té la seva correspondència i el color més estrident troba un eco llunyà. Sobretot, però, l'espai pictòric apareix submergit en una llum quasi transfiguradora; es vessa de vegades brillant, de vegades freda i despulladora sobre els espais morts; de vegades diposita una estructura delicada de reflexos sobre formes i colors, crea transparències i zones d'ombra profundes, rescata cap a una nova vida entre real i virtual el que ja es desfà i el que ja està destruït.


Sigrid Werning
1997

EL TEMPS I LA PINTURA, Jordi Pujiula

L'any 1983, en la presentació de la primera exposició, a Olot, de l'obra d'en Ramon Planes, -una molt bona mostra de dibuixos que cal recordar, entre altres coses perquè el dibuix, fonament i especialitat, no sol ser massa prodigat entre els artistes de casa nostra-, vaig intentar definir la seva obra com a "dibuix d'un instant". Doncs bé, 17 anys més tard i ja ben consolidada la seva vàlua i el prestigi d'en Ramon Planes, segurament encara podem veure les mateixes petges d'aquella inquietud per la temporalitat en aquesta exposició a la mateixa Galeria Sant Lluc, que avui ens presenta.

Estem davant d'una obra en que la temporalitat, en les seves múltiples expressions, segueix omnipresent en aquests quadres: Ja sigui en la metafísica del seu pas, el passat i la vellesa, silent i polsosa, reflectida en les velles fàbriques abandonades, que segueix aportant encara en la seva recerca pictòrica proustiana (recordem la magnífica exposició de l'any 1997 sobre la Cooperació Fabril, o les magnífiques teles de la Barcelona pre-olímpica), com també en els bodegons d'objectes de rara antigor, i en els paisatges espectacularment copsats en hores de capvespre, en les llums més precises dels hiverns i les pluges olotines, o els murs i les seves portes, expressament buscats en la seva desgastada temporalitat. O com no evocar, tal vegada, el pas del temps, en aquestes visions dels trens i les seves estacions? Poètica de la temporalitat i del passat, però també obsessió artística per definir en els quadres les coordenades de l'espai i el seu moment del dia. La preocupació pel temps en l'intent, lluminosament reeixit, de copsar l'instant precís de l'hora i la llum més escorçada. Sovint, -caldria recordar tal vegada Hopper-, els seus quadres són absolutament datables no solament dins el cicle anyal sinó en una hora ben definida del dia. La pintura d'un instant, en definitiva.

Tal vegada el conjunt d'aquesta mostra d'en Ramon Planes ens conduirà de nou cap a cert pessimisme vital, a través d'aquest passat caigut en l'abandonament com a metàfora de la melanconia, d'objectes, estructures fabrils i ferralla que han perdut la seva funció i se'ns presenten amb tots els òxids de la memòria. El present, la vida si per cas, en l'obra d'en Ramon Planes, ens apareix aquesta vegada en forma d'imatges i figures apressades d'estació, com a símbols d'una actualitat inaprensible i fugaç.

Dues coses ens colpiran d'entrada quan contemplem aquest magnífic conjunt de l'obra d'en Ramon Planes: de primer, les seves grans dots com a dibuixant. Qualitats, que com ja he assenyalat, havia demostrat sobradament en la seva obra anterior, per bé que en aquestes teles, vulgui fugir voluntàriament del detallisme i l'anècdota, a través de la tècnica de l'espàtula i els raspats, amb el que aconsegueix una atmosfera esvaïda i fugissera, i una aparent simplicitat i austeritat plàstica remarcables. Ben allunyada dels habituals empastaments que sol oferir l'espàtula. De l'altre, el pintor ens fa participar del seu gust pels reflexes de la llum i el cicle del dia sobre els objectes, els carrers i les estructures, -llums en atrevides projeccions, i temps en hores ben definides i insòlites, com aquests ben resolts capvespres i nocturns-, copsant tota la poètica de la vellesa i el desús, i destacant la voluptuositat dels ocres i els rovellats que impregnen una bona part de la vigorosa coloració de les seves teles.

Aquesta vegada però, en Ramon Planes s'ha arriscat a presentar una exposició dotada d'una gran preocupació tècnica, unitària en el tractament plàstic dels seus olis, però variada en la seva temàtica, abordant nous registres a més dels que ja li coneixíem, els vells espais abandonats, l'estètica i l'arqueologia d'una memòria fabril. En aquest sentit, a més dels bodegons, els trens, les fàbriques o les parets, són especialment remarcables aquestes teles amb figures a les estacions d'autobús. Nous reptes per a fixar en la seva obra les llums, el temps, el pas del temps i un passat proper. Unes teles de paisatges crepusculars, decididament actuals, copsats no pas amb enyor, sinó amb un deix de melangia.

 

Jordi Pujiula

Estiu del 2000

CURRÍCULUM

Ramon Planes Serra (Lleida, 20 de gener de 1953)

 

Exposicions individuals

1983 Exposició de dibuixos, Olot (Gal. Sant Lluch)

Exposició de dibuixos, Camprodon (Gal. El Forn)

1985 Exposició d'olis i dibuixos a Lleida (Sala Gòtica de l'I. E. Ilerdencs)

1986 Exposició d'olis i dibuixos, Ciutat de Mallorca (Gal. Bearn)

1987 Exposició d'olis i dibuixos, Olot (Gal. Vayreda)

1989 Exposició d'olis i dibuixos, Sitges (Gal. Altarriva)

1990 Exposició d'olis i dibuixos, Paris (Gal. "5.4")

Exposició d'olis i dibuixos, Olot (Gal. Vayreda)

1991 Exposició de pintures, Sitges (Gal. Altarriva)

1992 Exposició d'olis, Olot (Gal. Sant Lluc)

1993 Exposició d'olis i dibuixos, Amer (Gal. Pedreguet Art)

1994 Exposició d'olis, Barcelona (Gal. Fortuny)

Exposició d'olis i dibuixos, Pineda de Mar (Gal. Pedreguet Art)

Exposició d'olis i dibuixos, Lavaur, França (Gal. Pedreguet Art)

Exposició de dibuixos, "Fundació Cultural Casino de Perelada"

1995 Exposició patrocinada per l'Ajuntament de Lleida (sala "La Paeria")

Exposició d'olis, Balaguer (Gal. "El Mirall")

1996 Exposició, Vilafranca del Penedès (Museu de la Vinya i del Vi)

Exposició d'olis, Amer (Gal. Pedreguet Art)

Exposició d'olis, Lavaur, França (Gal. Pedreguet Art)

1997 Exposició d'olis, Olot: "La Cooperació Fabril"

1999 Exposició d'olis, Manlleu "Paisatge urbà"

2000 Exposició “El temps i la pintura”. Olot (Galeria Arcadi Calzada)

2002 Exposició d’olis, Lavaur (França) (Galeria Pedreguet Art)

Exposició d'olis, Begur (Sala d’Art Flocs)

Exposició d'olis, Girona (Galeria Sant Fèlix)

Exposició d'olis, Almendralejo (Fundación Viña Extremeña)

2004 Exposició d'olis, Olot (Galeria Fons d’Art)

2005 Exposició d'olis, Begur (Escoles Velles)

2006 Exposició d’olis, Olot (MM Gallery)

2008 Exposició d’olis, Olot (MM Gallery

2010 Exposició d'olis, Begur (Sala d’Art Flocs)

2013 Exposició d’olis, Amer (Gal. Pedreguet Art)

2015 Exposició d'olis, Lleida (Galeria Res Non Verba)

 

Premis de Dibuix i Pintura

1982 1er. Premi Concurs de Pintura a Palamós (Gal. La Gavina)

Premiat al Concurs de Dibuix d'Andorra (Comú d'Escaldes-Engordany)

1983 1er. Premi Concurs de Pintura de paisatge "Amics del Vescomtat d'en Bas

Premiat al Macro-concurs de Pintura de "El Periódico" (Barcelona)

1984 1er. Premi de Pintura a Palafrugell (Gal. Palafrugell Art)

1er. Premi de Pintura a Madrid organitzat pel M.E.C.

1985 1er. Premi Concurs de Dibuix a Ciutat de Mallorca (Gal. Bearn)

1er. Premi Concurs de Pintura a Madrid organitzat pel M.E.C.

1990 Premiat al Concurs de Pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida

1991 Premiat al Concurs de Pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida

1995 1er. Premi de Pintura a la Bienal del Museu de les Vinyes i del Vi de Vilafranca

1997 1er. Premi de Pintura a Andorra (Comú d'Encamp)

1999 Premiat al Concurs de Pintura del Cercle de Belles Arts de Lleida

 

Enllaços:

http://eudaldcamps.com/2013/07/07/ramon-planes-lhistoriador-de-les-coses/

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2015/0289_104.pdf

 

CONTACTE:

Tel: (+34) 659 909 579